En el aspecte salarial hi havia Conveni propi d’empresa, que negociava la Direcció de la Companyia amb el Jurat d’empresa. Això es el que hi havia quan el sindicat era vertical, o sigui, que manaven els franquistes i el treballador no tenia dret a dir ni “mú”, sinó volia rebre un cop de garrot dels grisos. I es que, rígid com era el sistema, a la Fabra se’n treia el màxim profit, ja que inclús un membre del Jurat estava integrat en el Consell d’Administració de la Companyia. Durant molts anys va ser-ho en Miquel Atienza Banchs i després en Joan Martinez.
Certament, en aquells anys, no hi havia llibertats sindicals, però a la Fabra es varen aprofitar les poques escletxes que permetia el sistema dictatorial del país, en molta part per que la Direcció de l’empresa sempre havia estat de caràcter molt paternalista, concepte que no s’ha de mirar amb els ulls actuals, sinó en el dels aquells anys en que un treballador era l’eina mes barata per el patró.
A la Fabra no hi va haver-hi mai una gran conflictivitat, encara que a 1913 i va haver-hi una vaga molt dura per aconseguir rebaixar els horaris de 11 a 9 hores diàries i que les dones i els nens no treballessin per la nit. Ho van aconseguir. Es clar que hi havien reivindicacions, i més d’una i dos vegades es “va anar a la muntanya”. Això significava que a la mitja hora del esmorzar els treballadors i treballadores es assentaven al bell mig del pati, en front del despatx, com a manera de protesta, però de vagues ni van haver-hi molt poques.
No era estrany que els increments salarials fossin entre un 12 i fins un 25% d’augment. Hi havia un sistema de “primes”, o “incentius” pel personal que treballava en Ma d’Obra Directa, es a dir, en màquines, que encara que era dur es guanyaven relativament bé la vida. De mitjana les retribucions estaven un 40% per sobre de la categoria del treballador, i a més, tothom cotitzava en un grup de tarifa superior al que li corresponia. Tinguem en compte que en aquells anys els topes de cotització i per tant de futures pensions no era igual per tothom, sinó que s’incrementava amb el grup de tarifa.
A mitjans dels anys 60’s la plantilla era de 4.125 persones i en unes memòries de l’època l’empresa es vanagloria de que “tot i els vaivens de l’economia i de la indústria la Fabra no ha instat mai un expedient de crisi”. Ja canviaria això, ja!, però serien altres temps i circumstàncies, però llavors hi havia uns equips que instruïen als aprenents, si una feina determinada s’acabava es preparava al personal i se’l readaptava, hi havia la figura de la mestre als departaments que ensenyava a les dones com fer cada tasca ...
Al 1978 van tenir lloc les primeres eleccions sindicals democràtiques. Se hi van presentar i van sortir escollits representants de CC.OO., UGT, USO, SOC, CNT i un Sindicat propi de NO AFILIATS. El mes de febrer es va constituir aquest primer Comitè d’empresa, i el que això escriu va tenir l’honor de ser-ne el primer secretari en representació de la UGT.
Les relacions van seguir sent bones amb la Direcció, però els temps estaven canviant i la situació del país era convulsa. Per tot arreu hi havien vagues i s’anaven tancant empreses. Els sindicats, tant temps callats deien que era hora de combatre la manera d’actuar de molts empresaris i a la Fabra, com que el tracte seguia sent bo, anàvem trampejant, encara que ens anaven avisant de que la situació de l’empresa empitjorava. El any 1979 es van començar a enviar gent a casa per 6 mesos, desprès tornaven a treballar i uns altres anaven sis mesos mes a casa. Aquest desempleo el gestionava la pròpia empresa amb l’INEM i els treballadors el cobraven a través de Fabra i inclús tenien que venir al Departament de Personal a segellar el paro. Si no es recordaven de fer-ho algú del Departament passava per casa seva per tant que signessin.
Els convenis ja no eren tant grassos. Es va signar l’anomenat pacte de Borgonyà, pel que hi havia un augment de tant sols el 8%. Al arribar a la fàbrica se’ns va dir “com heu signat per aquesta misèria?”.
Però va arribar 1981, la situació era cada cop més delicada, i la Direcció va comunicar als Comitès que aquell any augment 0, doncs els salaris estaven molt per sobre del que marcava la Llei i que a més a més s’havia de fer un Expedient de Regulació i no quedava altra que acomiadar gent. Molts no volíem creure que fos cert, es pensava que coses així les deien com estratègia, es van fer vagues, manifestacions al camp d’esports, a la plaça Sant Jaume, tancades als menjadors... però el que havia de passar va passar i es van acomiadar més de 300 persones aquell any, casi 200 el següent, cada any jubilacions anticipades, els homes als 58, les dones als 53, es va vendre la Casa Cuna per fer-hi pisos, el camp d’esports al Barça, el magatzem de Sant Martí també per pisos, l’emblemàtic edifici de Bruc/Gran Via, al Ocaso, que ben encertat!..., el Consultori a Hisenda, al seu costat, l’entrada del carrer Gran, si van construir uns pisos, que espatllen l’harmonia del complexa, es va tancar el Dipòsit de Sevilla, després el de Madrid, a 1998 la producció de fil domèstic es tanca i va a Portugal, a 1999 tanca la fàbrica de Borgonyà. La globalització es cada cop més galopant i la Coats, ara ja la Coats, tanca la seva fàbrica de Sant Andreu el novembre del 2005.
Ara tot el fil i demés gènere que venen els nostres companys de la Coats, ve de les fàbriques d’Àsia, de Romania, de Turquia... d’allà on el Grup Coats ha portat les seves fàbriques.