amicsfabracoats

Tornem a recuperar la llibreta del nostre anònim company, i en ella podem llegir;

“15 d’abril de 1931.- Per tant de solemnitzar la proclamació de la República, instaurada ahir, avui es declara festa nacional. A tots els obrers d’aquesta fàbrica se’ls hi abona el jornal integra, i a les preufeteres se’ls hi abonen 8 ¾ hores a raó del seu promig”.

Eren moments de joia en el país per l’adveniment de la República, però aviat es va poder constatar que els problemes que hi havia, i dels que ja hem parlat abans, seguien. Els sindicats, principalment la CNT, i el seu braç polític, la FAI, eren forts i actuaven amb duresa i la patronal no es quedava enrere. La Fabra, com sempre, tenia menys conflictivitat que moltes de les altres indústries, tant tèxtils com d’altres sectors, però no vivien en un món apart, pel que de tant en tant els conflictes l’esquitxaven.

Reprenem la lectura d’aquella llibreta, i en diverses entrades de novembre i desembre de 1933, podem comprendre el clima que es vivia. El dilluns 11 de desembre ens diu “des de fa dies s’està dient que s’apropa una vaga general revolucionària. De fet els tramvies i autobusos estan casi paralitzats des de el 18 del passat mes...”, i va continuant expressant els seus temors i fent-nos saber quins sectors estan parant, fins que ens diu “...El torn del matí de Preparar i Retorç ha treballat, però el segon torn ha sortit a les 6, en lloc de les 10 de la nit, per ordre de la Direcció, ja que hi ha pànic de que succeeixi quelcom greu, en tant que en quasi tota la nació s’ha intentat una vaga general revolucionària, amb èxit en diversos llocs i amb un crescut nombre de víctimes.”

El negoci de la Fabra segueix funcionant bé, però hi ha multitud d’entrebancs, per dir-ne d’alguna manera, que fan que la producció i les vendes no siguin massa fluides. Com a fets destacats i tràgics, podem recordar, a Catalunya els fets del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona, quan en Lluis Companys proclamà des de el balcó de la Generalitat l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i les conseqüències que va reportar. I a Espanya, el mateix octubre la revolta d’Astúries, apaivagada a sang i foc pel Franco i les seves tropes. No, ben cert que no eren bons moments per vendre massa fil.

Així arribem al estiu de 1936 i tornem a agafar la llibreta, en la que podem llegir;

“20 de juliol de 1936.- Degut a que ahir, diumenge, tant a Espanya com a Marroc, hi va haver una sublevació de part de l’exèrcit acompanyat d’elements facciosos, en la majoria de pobles d’Espanya s’ha declarat la vaga general revolucionària. A la fàbrica no es treballa, doncs a Catalunya està tot parat, inclosos els trens”.

Havia començat la Guerra Civil Espanyola i a Barcelona el 19 de juliol es va aturar el cop. Molta gent va assaltar la Caserna d’Artilleria de Sant Andreu de Palomar i van endur-se’n les armes. La majoria dels assaltants eren de la CNT, i entre ells hi havia l’Andreu Capdevila i Puig, de qui ara parlarem.

Andreu Capdevila va ser un tintorer i un anarcosindicalista. Nascut a Cardedeu el 1894, ben aviat es va traslladar a Sant Andreu i ja amb 13 anys compaginava la seva tasca de tintorer a la Fabra amb la de sindicalista a la CNT. Amb 20 anys ja tenia càrrec al sindicat i era considerat un dur pels patrons, ja que ho era i molt en les reivindicacions socials.

L’esclat de la guerra va afectar a la Fabra, com a la resta de les indústries catalanes, però diversos factors van fer que el impacte a la Companyia es relativitzes.

L’agost de 1936, un dels directors de l’empresa, Joan Fabra de Sentmenat, fill d’en Ferran Fabra, va morir assassinat a la carretera de l’Arrabassada, suposadament a mans d’un escamot de milicians de la FAI. La família Fabra marxa cap a Sevilla, en zona nacional, on tenien un dels magatzems i on amb màquines que va enviar la Coats, des de Glasgow, van muntar una petita fàbrica per entubar fil. Hi treballaven unes 60 dones. El setembre del 36 l’últim directiu anglès, va marxar rumb a Sevilla.

Mentre tant, a Catalunya, l’Andreu Capdevila havia estat anomenat president delegat en el Consell d’Economia de Catalunya i com a tal va ser l’encarregat d’elaborar el Decret de col·lectivitzacions i del control obrer. El 16 de març de 1937 és nomenat Conseller d’Economia de la Generalitat Republicana, però el seu càrrec va ser efímer ja que va ser destituït el 5 d’abril i anomenat representant de la CNT dins del Govern autonòmic.

Per aquest decret de col·lectivitzacions, d’octubre de 1936 i que obligava a qué totes aquelles empreses qué el passat 30 de juny tinguessin més de 100 treballadors fossin col·lectivitzades, la Fabra com totes les grans factories de Sant Andreu, la Hispano Suiza, La Maquinista, etc..., va passar a mans dels obrers.

Tant els edificis com la maquinària no van esser malmesos i segurament a darrera hi va haver-hi la mà de l’Andreu Capdevila i la seva influència a la CNT.

Per acabar de parlar del personatge ho faré a través de les paraules de l’ historiador andreuenc Pau Vinyes, de qui bec molt de les seves fonts. Diu qué;

“En les memòries de Josep Benet es descriu Andreu Capdevila de la manera següent: “Un dels clients habituals de la botiga dels meus oncles (situada al carrer Gran de Sant Andreu just a tocar de l’entrada principal de la Fabra i Coats) era Andreu Capdevila, un obrer que treballava a Ca l’Alsina (Fabra i Coats) i que era un important i respectat dirigent sindical, cenetista, de la barriada. Solter, cada dia esmorzava a la botiga, des de feia anys. Després del 19 de juliol, continuà venint fins que, casat, es traslladà a viure al centre de Barcelona. A mi m’agradava i, per tant, feia el possible per servir-li l’esmorzar. Uns dies després que jo hagués tornat del Pla de Manlleu, em preguntà on havia anat de vacances durant els dies que havia estat fora. Li vaig explicar breument la meva petita aventura (fugint i ajudant religiosos de la persecució cenetista). M’escoltà molt seriosament i em digué: ‘Noi, em sap molt greu el que t’ha passat’. Jo que li tenia molta confiança, em vaig atrevir a preguntar-li: ‘i aquí, què passarà?’. Em contestà: ‘Si les coses continuen com ara, perdrem la guerra’. M’impressionaren molt aquestes seves paraules. Més endavant, durant el curs de la guerra, vaig admirar la seva lucidesa i agrair la confiança que m’havia demostrat manifestar, a aquell jove de setze anys, que era jo, la seva opinió.”... “Capdevila era el prototipus del clàssic anarquista purità: no fumava, no bevia, no podia suportar el malparlar. Amava la lectura i s’esforçava per escriure correctament. En ser designat conseller d’Economia, des del primer dia renuncià al cotxe oficial i a l’escorta.”

Finalitzada la guerra s’exilià a França, on va seguir lluitant per les llibertats, va col·laborar en diverses publicacions, fent tasca d’orador en comferències, va escriure un llibre i les seves memòries. Durant els primers anys de la transició democràtica va poder tornar a trepitjar Catalunya. Va morir a Rennes, a la Bretanya francesa, on residia, el 1987, però a ben segur que sempre va portar al cor Sant Andreu de Palomar.

Retornant a la Fabra i a la guerra, hem de dir que els anys 1937 i 1938 la producció va començar a disminuir ja que començaren problemes d’abastiment de matèries primeres, així com talls de subministrament elèctric i la mobilització de molts treballadors per la guerra.

Malgrat els bombardejos sistemàtics que varen patir les industries catalanes i les moltes bombes que varen caure a Sant Andreu, la Fabra no va estar mai bombardejada. Sort?. El fet que tot el que va durar la guerra va onejar-hi la bandera britànica?. El fet de que la família Fabra produïa fil a Sevilla pel bàndol nacional?. No ho sabem ni ho sabrem mai però aquesta, sortosament, va ser la realitat.

Dins les curiositats podem afegir que en una entrevista realitzada fa uns dies pel que escriu al Isidre Marimón, aquest m’explicava que, a l'espai que avui anomenem Edifici A, o sigui, el que va paral·lel al carrer Sant Adrià, des de l’antic quartell de bombers i adossat al mur exterior, alguns obrers, entre ells el seu pare, hi van fer una doble paret per amagar un reguitzell de mobles propietat d’alguns directius i que varen recuperar acabada la guerra.

També hi ha gent que diu que ocasionalment els túnels de servei de la Fabra van servir d’amagatall durant els bombardejos.

Un cop acabada la guerra els Fabra i tots els seus directius tornaren i malgrat la manca de cotó i peces i accessoris per la maquinària la recuperació va ser molt ràpida, a tal punt que l’any 1940 l’empresa va renunciar voluntàriament a les ajudes que el nou Estat concedia a les empreses amb dificultats financeres. En aquells moments ja s’havien incorporat a la Direcció una nova generació dels Fabra, D. Camilo Fabra de Monteys, marqués de Masnou i el seu germà Alfonso. Per cert aquell any de l’exili, el 1936 i a Sevilla, havia nascut un fill de D. Alfonso, José Vicente Fabra Muntadas, que amb els anys esdevindria l’últim Fabra, Director de l’empresa.

Però abans d’això van passar moltes altres coses, com, per exemple, que tot just acabada la Guerra Civil Espanyola va esclatar la II Guerra Mundial.