4. - Can Mamella - amicsfabracoats
 

4. - Can Mamella

101B.jpg
Vapor del fil, Vapor del Rec, Can Fabra, Ca l’Alsina a Sant Andreu, l’Espanyola a Sant Martí, Els Anglesos a Borgonyà... A la Fabra se l’hi donat molts malnoms, però possiblement el més usat sigui el de Can Mamella. A aquest fet se l’hi han donat molts significats; un del mes hipersemblant es que era perquè hi treballaven moltes dones, no hem de oblidar que el 80% del personal eren dones i bé, probablement si que arrenca d’aquí el nom, però el que va fer què a tots els centres de treball de l’empresa se la coneixes com Can Mamella es que tenia tantes avantatges què era com una enorme mamella què sempre ragés.
Una exposició molt detallada de totes les avantatges seria molt ferragosa, ja que son moltes i molt variades, però os en faré una exposició de les més importants.
Als darrers anys del segle XIX i primeries del XX, quan no existia cap Llei que emparés als treballadors quan estaven malalts o es retiraven, doncs si estaven malalts simplement no cobraven i si plegaven de treballar per l’edat tampoc, penseu que el “Retiro Obrero”, el primer esbós de Seguretat Social a Espanya, no va entrar en vigor fins a setembre de 1921, i encara eren molt afortunats els obrers que el tenien, doncs poques empreses els hi apuntaven, a Fabra des de feia anys hi havia un Servei Antituberculòs, malaltia molt estesa en aquella època,  i “un sistema d’ajut a qui per raó de salut es veia obligat a causar baixa en el treball”, com diuen textualment, unes memòries de l’empresa.
El 1904 la, ja llavors, C.A. Hilaturas de Fabra y Coats, concedia una pensió voluntària de jubilació al seus treballadors, que per raó d’edat deixessin de treballar. Bastant desprès es va crear la “Caja de Jubilaciones Textil” y el 1930 la Fabra va instaurar que les dones es podien jubilar 5 anys abans que els homes, es a dir als 60, i amb unes condicions més avantatjoses. Això, que es va fer doncs es va considerar, i amb raó, que el treball de la dona a la fàbrica tèxtil era molt dur, ha perdurat, com una concessió especial al sector tèxtil de la Seguretat Social, per totes aquelles dones que van començar a treballar en el sector abans del 1 de gener de 1967. Al any 2004 es van jubilar anticipadament les darreres treballadores de Fabra que es podien acollir a aquest dret.
Quan un treballador es jubilava se li concedia un complement trimestral, que l’empresa li abonava de per vida. Això va durar fins els anys 80’s.
No fa gaire en José Vicente Fabra em recordava que també va ser la primera empresa en concedir vacances pagades als seus treballadors. Una setmana i una pesseta al dia... però es que estem parlant de 1920!.
Cartilla del Retiro Obrero   Any 1921

Cartilla del Retiro Obrero Any 1921

Cartilla del "Seguro de Enfermedad", Llei de 1947

Cartilla del "Seguro de Enfermedad", Llei de 1947

Pàgina interior de la cartilla, amb dades del titu...

Pàgina interior de la cartilla, amb dades del titular

Cartilla del "Montepio de Empleados de Hilaturas d...

Cartilla del "Montepio de Empleados de Hilaturas de Fabra y Coats y filiales", Anys 60's.

Cartilla de la Revisió Anual Mèdica. En ella tant ...

Cartilla de la Revisió Anual Mèdica. En ella tant sols hi anava la data, la signatura del metge i, generalment, "ATT", Apto Todo Trabajo.

Algunes dades de la Revisió Mèdica d'un treballado...

Algunes dades de la Revisió Mèdica d'un treballador.

111.jpg
A principis de segle va establir un servei metge particular. Alguns metges com el Dr. Ferrer, el Dr. Salvatella, el Dr. Molino, el Dr. Lara, la saga dels Sauqué, tres generacions, el Dr. González Ribas, el seu fill, el Dr. González Mestres, en Paco i en Pere Castellà, el Dr. Cabeza, per accidents de treball, la Clínica del Dr. Seguí ... son alguns dels que han treballat a Fabra. On ara hi ha Hisenda hi havia el Consultori, i tant els treballadors com les seves famílies hi tenien el metge de capçalera, però també especialistes i pediatra. Era ni mes ni menys el que avui en diríem un CAP, però tant sols pels treballadors de la Fabra i els seus beneficiaris. Quan va funcionar la Seguretat Social la empresa va estar anomenada “Empresa Colaboradora del Seguro Obligatorio de Enfermedad”.
Alguna de les avantatges eren;
-               A partir de la quarta setmana d’estança en llit la indemnització per malaltia, dels jornalers passava del 75 al 100%.
-               El personal setmanal i mensual el 100% des de el principi.
-               La indemnització per maternitat, que era del 75% del salari de cotització, passava a ser la seva totalitat més el plus d’activitat.
-               Assistència sanitària als beneficiaris, sense cap límit, mentre l’assegurat conservés aquesta condició.
-               Hospitalització il·limitada tant pels afiliats com pels seus beneficiaris.
-               La indemnització per accident de treball es complementava del 75 al 100%.
-               La Fabra tenia també un Montepio, a través del que els empleats podien subscriure una pòlissa de Vida, amb unes quotes molt reduïdes, ja que l’empresa aportava una quantitat igual a la quota del treballador.
-               Cada any es feia una revisió metge a tots els treballadors.
Fins ben entrats els anys 70 era bastant normal que les dones, quan es casaven o al menys quan donaven a llum, tenien que deixar de treballar. La societat estava muntada així i a més no hi havia guarderies com ara, però Fabra va salvar aquest problema posant Cases-Cuna a Sant Andreu, Borgonyà i Badalona. Eren totalment a càrrec de l’empresa i les criatures, des de les sis setmanes fins als 3 anys, eren ateses allà per pediatres i infermeres, que no tant sols els vigilaven, sinó que ensenyaven a les mares novelles les atencions més adequades que havien de rebre els nadons. Anaven també a càrrec de l’empresa els aliments, medicaments, etc, etc, que fossin necessaris i la mare tenia dues mitges hores per torn per anar a dar de mamar a la criatura.
A Borgonyà a més, com era una Colònia, hi havia també un col·legi per nens i un altre per nenes. En aquells anys havien d’anar separats, no es contagiessin!. Els mestres eren empleats de l’empresa.
A la Colònia també hi havia les vivendes, una església, un casino, economat, camp d’esports, farmàcia, consultori mèdic, jardins i tots els serveis que necessitava una població moderna, de la seva època i per no faltar-hi res hi ha un baixador de la línia de tren de Barcelona-Puigcerdà. Naturalment, i una vegada més, hem de dir que totes les despeses que ocasionava la Colònia, anaven a càrrec de l’empresa.
 
Mares amb els nens, a la Casa Cuna, en la mitja ho...

Mares amb els nens, a la Casa Cuna, en la mitja hora per anar a veure'ls. Anys 50's.

Dia de Reis, al Camp d'esports. Anys 50's.

Dia de Reis, al Camp d'esports. Anys 50's.

Festa de Reis, al Camp d'esports. Anys 50's. A aqu...

Festa de Reis, al Camp d'esports. Anys 50's. A aquest nen li ha tocat una de les bicicletes

130.jpg
El dia de Reis es feia una festa, en el camp d’esports, a Sant Andreu, Badalona i Borgonyà, on s’obsequiava als fills menors de 12 anys dels treballadors amb un regal; pilotes, nines, etc., i al últim any un rellotge. També es sortejaven bicicletes.
També hi havia un Economat a Sant Andreu i, com hem dit, un altre a Borgonyà, on els treballadors podien comprar productes d’alimentació, neteja i roba a preus molt econòmics i a més, mensualment, es daven al personal uns cupons per obtenir gratuïtament, alguns articles bàsics. També es concedien uns préstecs, sense interès, per la compra de teixits, roba i confecció.
Sempre un dels grans problemes ha estat la vivenda i Fabra també va ajudar als seus treballadors, en aquest camp. A Borgonyà, com hem mencionat, al ser una Colònia Industrial es van construir unes casetes, molt dignes per cert, pels obrers i unes cases molt maques pels directors, però, als anys 60’s, es van construir pisos a Sant Andreu, al carrer Dublín i després al carrer Concepció Arenal, en els terrenys al costat del camp d’esports i a on hi havia alguna torre d’alguns directors de la fàbrica. En total hi van arribar a haver-hi 508 vivendes; 260 a Sant Andreu, 220 a Borgonyà, 16 a Madrid i 12 a Sevilla.
Els lloguers que pagaven era molt mòdics. Per una casa a Borgonyà la família pagava entre 6 i 20 pessetes mensuals.
Tant mateix a qui no podia accedir a una d’aquestes vivendes Fabra donava préstecs als seus treballadors, de fins a 40.000 pessetes, a retornar en 40 mesos i fins a 18.000 pessetes, a retornar en dos o tres anys, per compra de mobles. Ah! I, per suposat, sempre sense interès.
En esports també era molt avançada. A més del camp de futbol de Borgonyà, a Sant Andreu, a la Rambla de Fabra i Puig, hi havia l’antic camp de Les Filatures, posteriorment Club Esportiu Fabra i Coats. Hi van haver-hi equips no tant sols de futbol, sinó de tennis, bàsquet femení, tennis taula, frontó, petanca, pesca, caça... apart es clar de la piscina, on es feien cursets pels treballadors i familiars. Per suposat tot a càrrec de l’empresa.
El Club Ancora era de caire cultural i s’havia fet teatre aficionat, visites a Museus, Arxius, altres indústries, excursions i també hi havia una biblioteca en la que un empleat de la Companyia, un cop per setmana, deixava i recollia els llibres que havien demanat els treballadors.
També es donaven classes d’anglès i en alguns casos de cultura general.
Economat de Sant Andreu

Economat de Sant Andreu

Vivendes. Edificis del carrer Dublín, a Sant Andre...

Vivendes. Edificis del carrer Dublín, a Sant Andreu.

Vivendes. Edificis del carrer Concepción Arenal, a...

Vivendes. Edificis del carrer Concepción Arenal, a Sant Andreu.

129.jpg
En el aspecte salarial hi havia Conveni propi d’empresa, que negociava la Direcció de la Companyia amb el Jurat d’empresa. Això es el que hi havia quan el sindicat era vertical, o sigui, que manaven els franquistes i el treballador no tenia dret a dir ni “mú”, sinó volia rebre un cop de garrot dels grisos. I es que, rígid com era el sistema, a la Fabra se’n treia el màxim profit, ja que inclús un membre del Jurat estava integrat en el Consell d’Administració de la Companyia. Durant molts anys va ser-ho en Miquel Atienza Banchs i després en Joan Martinez.
Certament, en aquells anys, no hi havia llibertats sindicals, però a la Fabra es varen aprofitar les poques escletxes que permetia el sistema dictatorial del país, en molta part per que la Direcció de l’empresa sempre havia estat de caràcter molt paternalista, concepte que no s’ha de mirar amb els ulls actuals, sinó en el dels aquells anys en que un treballador era l’eina mes barata per el patró.
A la Fabra no hi va haver-hi mai una gran conflictivitat, encara que a 1913 i va haver-hi una vaga molt dura per aconseguir rebaixar els horaris de 11 a 9 hores diàries i que les dones i els nens no treballessin per la nit. Ho van aconseguir. Es clar que hi havien reivindicacions, i més d’una i dos vegades es “va anar a la muntanya”. Això significava que a la mitja hora del esmorzar els treballadors i treballadores es assentaven al bell mig del pati, en front del despatx, com a manera de protesta, però de vagues ni van haver-hi molt poques.
No era estrany que els increments salarials fossin entre un 12 i fins un 25% d’augment. Hi havia un sistema de “primes”, o “incentius” pel personal que treballava en Ma d’Obra Directa, es a dir, en màquines, que encara que era dur es guanyaven relativament bé la vida. De mitjana les retribucions estaven un 40% per sobre de la categoria del treballador, i a més, tothom cotitzava en un grup de tarifa superior al que li corresponia. Tinguem en compte que en aquells anys els topes de cotització i per tant de futures pensions no era igual per tothom, sinó que s’incrementava amb el grup de tarifa.
A mitjans dels anys 60’s la plantilla era de 4.125 persones i en unes memòries de l’època l’empresa es vanagloria de que “tot i els vaivens de l’economia i de la indústria la Fabra no ha instat mai un expedient de crisi”. Ja canviaria això, ja!, però serien altres temps i circumstàncies, però llavors hi havia uns equips que instruïen als aprenents, si una feina determinada s’acabava es preparava al personal i se’l readaptava, hi havia la figura de la mestre als departaments que ensenyava a les dones com fer cada tasca ...
Al 1978 van tenir lloc les primeres eleccions sindicals democràtiques. Se hi van presentar i van sortir escollits representants de CC.OO., UGT, USO, SOC, CNT i un Sindicat propi de NO AFILIATS. El mes de febrer es va constituir aquest primer Comitè d’empresa, i el que això escriu va tenir l’honor de ser-ne el primer secretari en representació de la UGT.
Les relacions van seguir sent bones amb la Direcció, però els temps estaven canviant i la situació del país era convulsa. Per tot arreu hi havien vagues i s’anaven tancant empreses. Els sindicats, tant temps callats deien que era hora de combatre la manera d’actuar de molts empresaris i a la Fabra, com que el tracte seguia sent bo, anàvem trampejant, encara que ens anaven avisant de que la situació de l’empresa empitjorava. El any 1979 es van començar a enviar gent a casa per 6 mesos, desprès tornaven a treballar i uns altres anaven sis mesos mes a casa. Aquest desempleo el gestionava la pròpia empresa amb l’INEM i els treballadors el cobraven a través de Fabra i inclús tenien que venir al Departament de Personal a segellar el paro. Si no es recordaven de fer-ho algú del Departament passava per casa seva per tant que signessin.
Els convenis ja no eren tant grassos. Es va signar l’anomenat pacte de Borgonyà, pel que hi havia un augment de tant sols el 8%. Al arribar a la fàbrica se’ns va dir “com heu signat per aquesta misèria?”.
Però va arribar 1981, la situació era cada cop més delicada, i la Direcció va comunicar als Comitès que aquell any augment 0, doncs els salaris estaven molt per sobre del que marcava la Llei i que a més a més s’havia de fer un Expedient de Regulació i no quedava altra que acomiadar gent. Molts no volíem creure que fos cert, es pensava que coses així les deien com estratègia, es van fer vagues, manifestacions al camp d’esports, a la plaça Sant Jaume, tancades als menjadors... però el que havia de passar va passar i es van acomiadar més de 300 persones aquell any, casi 200 el següent, cada any jubilacions anticipades, els homes als 58, les dones als 53, es va vendre la Casa Cuna per fer-hi pisos, el camp d’esports al Barça, el magatzem de Sant Martí també per pisos, l’emblemàtic edifici de Bruc/Gran Via, al Ocaso, que ben encertat!..., el Consultori a Hisenda, al seu costat, l’entrada del carrer Gran, si van construir uns pisos, que espatllen l’harmonia del complexa, es va tancar el Dipòsit de Sevilla, després el de Madrid, a 1998 la producció de fil domèstic es tanca i va a Portugal, a 1999 tanca la fàbrica de Borgonyà. La globalització es cada cop més galopant i la Coats, ara ja la Coats, tanca la seva fàbrica de Sant Andreu el novembre del 2005.
Ara tot el fil i demés gènere que venen els nostres companys de la Coats, ve de les fàbriques d’Àsia, de Romania, de Turquia... d’allà on el Grup Coats ha portat les seves fàbriques.
José Vicente Fabra Muntadas, Director de la Compan...

José Vicente Fabra Muntadas, Director de la Companyia, i Joan Martínez, President del Jurat d'empresa.

Les primeres eleccions sindicals de la democràcia....

Les primeres eleccions sindicals de la democràcia. Diari Avui de 1978.

La lluita sindical. Manifestació a la Plaça de San...

La lluita sindical. Manifestació a la Plaça de Sant Jaume. Any 1981.

Que lluny queden aquells dies que milers de treballadors sortien pel carrer Gran, o aquelles riades de dones, que no tenien neveres com ara tenim, i que cada matí a les 9, l’entrepà en una ma i el cabasset a l’altre, entre xerrameques i rialles anaven cap el mercat de Sant Andreu, en el que les venedores avisaven a la resta de clientes “esperis una miqueta senyora, que ara es la hora de les bates blaves de la Fabra”.
He aconseguit fer entenedor  per que se l’anomenava Can Mamella?. Per tot això i moltes coses més, hem de preservar les restes d’aquesta fàbrica de filatures situada al cor de Sant Andreu, i que els que hi hem treballat portem als nostres cors, ja que certament Can Mamella es part viva de la història de Sant Andreu, de la història de Barcelona i de la història de Catalunya.
Sortida dels treballadors pel carrer Gran de Sant ...

Sortida dels treballadors pel carrer Gran de Sant Andreu. Anys 40's.